Pareu-ho JA!!!

Es pot dir més alt, però no més clar. Ahir el president Montilla deia que si hi havia prou aigua es podia repensar el transvassament (quines ganes tenen de fer obres aquesta gent, ara el volen repensar, fer anar la canonada fins la dessaladora de Cunit o alguna història similar, amb el fàcil que seria dir que no es farà i punt).
Doncs bé, avui mateix a Vilaweb es demostra amb xifres que hi ha prou aigua per arribar a la primavera que bé, que era el termini que fixava el Decret. No cal marejar més la perdiu, rectifiqueu TOTS i posem seny d'una vegada.
Això sí, aquí baix continuem sentint certa desafecció i estem tips de tants centralismes. Posem les TTEE al mapa i construïm d'una vegada un PAÍS com cal.

El Café de la República

De tots és coneguda la tendència política del conductor del programa nocturn de Catalunya Ràdio, Joan Barril, que escriu regularment al Periódico i de quan en quan ens obsequia amb reflexions molt interessants (comentades aquí).
Això no hauria de ser un problema per si mateix, la ràdio i televisió públiques han de ser plurals i hem d'acceptar que hi hagi gent de totes bandes, encara que alguns podrien tallar-se una mica en els seus massatges (com na Júlia Otero).
Ahir per la nit, el simpàtic Barril va parlar sobre la desafortunada actuació dels membres del Govern d'Entesa en tot el tema de la sequera i, mentre anàvem sentit declaracions dels polítics (sobretot d'ICV i ERC) podíem escoltar musiqueta de circ. Està clar que la professió dels pallassos es tant respectable com qualsevol altra, però era evident la intenció del muntatge (podeu trobar el tall al programa de dimarts 27/05 sobre els 16'40").
Quan ho vaig sentir ahir de seguida vaig pensar en Manuel Mas, diputat socialista que va mostrar tota la seua ira pel fet de veure la cara de Zapatero mentre s'estava fent una entrevista al MH Jose Montilla. Si allò li va servir per demanar el cap de na Mònica Terribas jo m'imaginava que avui demanaria immediatament el de Barril, però crec que això no passarà. Ara dec ser jo qui veu fantasmes però si en lloc de sentir les paraules del conseller Baltasar i Joan Ridao haguéssim sentit les de membres del PSC la música hagués estat diferent.
No m'agraden aquestes actituds i espero que la nova direcció que surti del procés congressual que estem vivint a ERC sigui prou forta i valenta per no deixar-se trepitjar més, agafi el timó i treballi per portar-nos d'una vegada per totes a la Independència. Una vegada siguem independents, ja podrem posar música de circ, d'atraccions de fireta o del que li agradi al periodista de torn.

Llum al final del túnel

Després de gairebé tres segles d'ombra, sembla que estem començant a veure la llum. Encara és un petit raig, una suau claror, però poc a poc va creixent i si caminem junts i amb decisió cap a ella per fi trobarem la sortida.
Aquesta setmana s'han publicat els resultats d'un estudi de la UOC que revela que la majoria social prefereix que les administracions catalanes recaptin tots els impostos i que votaria a favor en un referèndum per la independència. Els dependentistes són minoria i si som capaços d'explicar els beneficis, en tots els nivells, que generaria la independència, ben aviat seran residuals.
Dintre de la xarxa sobiranista es respira més optimisme de l'habitual (res a veure amb la Catalunya Optimista) i com a exemple ús poso un enllaç al bloc de Xavier Mir, concretament a un apunt del qual enganxo un parell de paràgrafs que van en la línia del que he exposat abans:

El proper 9 de juny farà dos mesos que Zapatero va tornar a fer una promesa (li costa molt poc fer-les però mol més complir-les): publicar les balances fiscals abans de dos mesos. La qüestió no és el finançament. Dos mesos més i ens plantem al 9 d'agost, i Solbes ja comença a preparar-nos perquè ens ho prenguem amb calma. Més calma. Sempre més calma. La qüestió no és la sentència del TC, que segurament serà prou interpretativa per evitar una estrebada i una crisi institucional que no convé a l'Estat perquè podria accelerar el procés de secessió. Totes aquestes qüestions acabaran saltant de l'agenda per a o per b, com al seu dia va passar a la història l'aprovació d'un nou Estatut que era l'únic entrebanc abans d'albirar la darrera opció. Efectivament, la qüestió política de fons, la que s'intenta continuar amagant però cada dia es fa més difícil, és la sobirania.
“Qui diu que els somnis no es fan realitat?” M'ha agradat molt llegir això i fins m'he emocionat una mica perquè segurament és simptomàtic del moment històric que estem vivint els qui volem que aquest país tingui un estat propi i que hem vist lluitar els altres per aquest mateix motiu durant generacions. Ja no és un somni. Ara és un projecte. Ho és en el sentit d'herència cultural, i sempre ha estat així; però ara, a més, ho és en el sentit estrictament polític. Alerta de no caure en el parany de frases com “seria molt bonic però com a molt ho veuran els nostres néts”. Hi ha projecte i és l'hora de considerar-lo fredament. Que no ens passi com aquell que s'ha acostumat a estar lligat i quan l'alliberen creu que hi ha trampa, que és mentida. Tinguem el cap fred i bastim el projecte. Em sento privilegiat de pertànyer a la generació que finalment, després de tres segles, aconseguirà que aquest país recuperi la sobirania començant pel Principat. I crec que aquest és un projecte de país tan engrescador que per força ha de generar simpaties entre persones que fins ara s'han sentit tan catalanes com espanyoles o fins i tot més espanyoles que catalanes. És molt més engrescador construir un estat nou que no pas aferrar-se a la sacrosanta unitat d'un altre que s'ha mantingut a força de dictadures. Visca la democràcia i visca la ciutadania que se sent mestressa del seu futur polític.

Vinga, a treballar pel país que aviat podrem recollir els fruits.

Manifestació 18 de maig

A l'espera que algú dels que van anar-hi ens escriguin la crònica de la manifestació, us pengem un interessant vídeo que han preparat des de VilawebTV amb comentaris d'alguns dels assistents a la manifestació vinguts d'arreu del Països Catalans.
S'ha de tenir molt d'estòmec per vore com ens sentim aquí baix i seguir actuant com s'està actuant al Govern.

Coherència

Aquests dies una de les paraules de moda està sent la coherència, sobretot parlant de la posició del nostre partit vers l'actuació davant la situació d'emergència que viuen les conques internes del nostre país.
Davant d'aquesta situació i una mica cansats de veure, sentir i llegir crítiques provinents de periodistes i, sobretot, d'altres partits, volem manifestar el nostre posicionament i deixar clar que, a) de crítiques i actituds paternalistes n'estem més que tips, ja som grandets i si ens equivoquem és el nostre problema, no cal que vingui ningú a consolar-nos o dir-nos com hem de fer les coses, b) si algú ha actuat amb coherència hem estat la secció local d'ERC que en tot moment hem estat contraris a qualsevol transvasament de l'Ebre i fem i farem tot el que podem per evitar-lo i c) als que parlen de coherència que revisen allò que deien fa pocs dies (no cal anar a buscar el que opinaven anys enrere perquè potser els cau la cara de vergonya, si en tenen) o que analitzen els arguments que donen als seus escrits, manifestacions i comentaris i jutgin si aquests arguments són coherents amb allò que després voten o defensen.
Per acabar i aprofitant la coincidència amb la festa de l'1 de maig, us podeu mirar el següent article d'opinió aparegut a l'Avui del dia 2 de maig, per si no teniu temps us deixo un petit resum:

A la manifestació hi van assistir els dirigents sindicals, com és lògic i normal, i també una bona representació dels partits del tripartit, cosa que ja no és tan lògica ni tan normal. La manifestació va dedicar-se a denunciar les condicions de vida dels treballadors i a demanar una política econòmica diferent, discursos que no són gens coherents amb la política, sensata, que defensa el conseller d'Economia Antoni Castells. Espero amb frisança el moment en què el president Montilla amonesti els membres del govern i els dirigents del seu partit que van anar a la mani d'ahir i els exigeixi coherència.
El secretari general d'UGT, en Pepe Álvarez, va ser especialment dur a l'hora de criticar la política industrial dels darrers temps. Per si algú no se'n recorda, els darrers quatre anys el ministeri espanyol d'Indústria ha estat en mans de socialistes catalans, la política industrial de la Generalitat, està en mans d'Esquerra i potser és per això que l'Álvarez la critica tant. Què hi feien els dirigents del PSC en una manifestació que anava contra la política dels governs dels quals formen part? Amb quina cara poden exigir coherència als altres?

Per tot això, de lliçons les justes, millor mira casa nostra abans de criticar la dels altres i abans de parlar pensa si allò que diràs millorarà el silenci, si no el millora, no diguis res.