Carrer sense sortida

Ja hi tornem a ser. El president del Parlament Europeu Hans-Gert Pottering ens ha tancat una altra porta, la defensa del català heu de fer-la a Espanya, ha dit i, com si fóssem una pilota de tennis, ens ha enviat una altra vegada a Madrid.

Però natros estem cansats d’anar a Madrid, ja ens han enganyat massa vegades, ja ens han venut massa motos, ja portem massa anys esperant el moment adequat, esperant un canvi que ni arriba ni arribarà. Estem en un carreró sense sortida, què farem??

Doncs farem el que es fa quan et trobes en un cul de sac: girarem 180º i tornarem a la sortida. No hi ha altra opció, no ens podem pegar més cops contra la mateixa paret. Tornarem al carrer principal, aquell que fa 300 anys que ens van obligar a deixar, aquell per on van els pobles lliures i que en els últims 20 anys ha vist com hi entraven més de 30 nous estats: Armènia, Azerbaitjan, Bielorússia, Estònia, Geòrgia, Kazakhstan, Kirguizistan, Letònia, Lituània, Moldàvia, Rússia, Tadjikistan, Turkmenistan, Ucraïna, Uzbekistan, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Macedònia, Sèrbia, Montenegro, Eslovènia, Namíbia,Iemen, Illes Marshall, Micronèsia, R. Txeca, R. Eslovaca, Eritrea, Palau, Timor Oriental i Kosovo.

Ells ho han aconseguit, natros també ho farem. No tenim altra opció, no ens n’han deixat cap quan en siguem conscients i caminarem en la direcció que toca ja no ens podran parar. Gràcies senyor Pötering, ens ha estalviat esforços.

I una última cosa, sobre les seues paraules de que la nostra independència debilitaria la Unió, suposo que no ho deia seriosament. Si el que vol és unitat i fortalesa té molta feina a fer abans que posar-se amb una hipotètica fragmentació dels estats membres. Des de la meua modesta opinió, precisament la culpa de la debilitat de la Unió és la incapacitat de treure poder als grans estats (França, Espanya, Alemanya, Itàlia, …) i donar-lo a les institucions comunitàries. Mentre els grans puguen limitar la capacitat de decisió de les majories la Unió Política no avançarà.

Per tant, el camí és treure poder als estats i donar-lo a les persones. Posis a treballar en aquesta direcció i natros ja treballarem en la nostra i quan ens tornéssem a trobar ja en parlarem.

Situació econòmica global

Els últims mesos estem cansats de sentir a parlar de la difícil situació econòmica mundial. En parla tothom i moltes vegades costa separar l'alarmisme del realisme, els experts dels ignorants o dels interessats. Per això i per tractar-se d'un tema molt relacionat amb la meua formació us recomano aquesta notícia de Vilaweb que podeu complementar amb el vídeo i l'enllaç al debat sencer que incorpora.
El Joan Tugores és catedràtic d'economia i va ser rector de la Universitat de Barcelona. És expert en economia internacional i una d'aquestes persones que quan l'escoltes notes que estàs aprenent. És, per tant, una veu que val la pena llegir i escoltar. Si us interessa el tema desprès de llegir la notícia podeu deixar el vostre comentari i/o iniciar un debat sobre el tema.

Si només us interessa l'economia podeu acabar de llegir, si voleu una dosi extra de política podeu seguir fins el final de l'apunt (els dependentistes podeu abstindre'us).

Ah, i quan em referia a ignorants pensava per exemple amb ZP (Zapatero Pinotzo) que és capaç de dir coses com aquestes (que tant bé analitza Vicent Sanchis aquí) davant de tot el món i quedar-se tan tranquil. Esperem que ZP vulgui dir Zapatero Profeta, que aviat recuperin aquest 3% de creixement i de l'alegria ens deixen decidir si volem seguir sent dependents o ja ens ha arribat l'hora de la independència (que és el nostre únic objectiu).

Llum al final del túnel

Després de gairebé tres segles d'ombra, sembla que estem començant a veure la llum. Encara és un petit raig, una suau claror, però poc a poc va creixent i si caminem junts i amb decisió cap a ella per fi trobarem la sortida.
Aquesta setmana s'han publicat els resultats d'un estudi de la UOC que revela que la majoria social prefereix que les administracions catalanes recaptin tots els impostos i que votaria a favor en un referèndum per la independència. Els dependentistes són minoria i si som capaços d'explicar els beneficis, en tots els nivells, que generaria la independència, ben aviat seran residuals.
Dintre de la xarxa sobiranista es respira més optimisme de l'habitual (res a veure amb la Catalunya Optimista) i com a exemple ús poso un enllaç al bloc de Xavier Mir, concretament a un apunt del qual enganxo un parell de paràgrafs que van en la línia del que he exposat abans:

El proper 9 de juny farà dos mesos que Zapatero va tornar a fer una promesa (li costa molt poc fer-les però mol més complir-les): publicar les balances fiscals abans de dos mesos. La qüestió no és el finançament. Dos mesos més i ens plantem al 9 d'agost, i Solbes ja comença a preparar-nos perquè ens ho prenguem amb calma. Més calma. Sempre més calma. La qüestió no és la sentència del TC, que segurament serà prou interpretativa per evitar una estrebada i una crisi institucional que no convé a l'Estat perquè podria accelerar el procés de secessió. Totes aquestes qüestions acabaran saltant de l'agenda per a o per b, com al seu dia va passar a la història l'aprovació d'un nou Estatut que era l'únic entrebanc abans d'albirar la darrera opció. Efectivament, la qüestió política de fons, la que s'intenta continuar amagant però cada dia es fa més difícil, és la sobirania.
“Qui diu que els somnis no es fan realitat?” M'ha agradat molt llegir això i fins m'he emocionat una mica perquè segurament és simptomàtic del moment històric que estem vivint els qui volem que aquest país tingui un estat propi i que hem vist lluitar els altres per aquest mateix motiu durant generacions. Ja no és un somni. Ara és un projecte. Ho és en el sentit d'herència cultural, i sempre ha estat així; però ara, a més, ho és en el sentit estrictament polític. Alerta de no caure en el parany de frases com “seria molt bonic però com a molt ho veuran els nostres néts”. Hi ha projecte i és l'hora de considerar-lo fredament. Que no ens passi com aquell que s'ha acostumat a estar lligat i quan l'alliberen creu que hi ha trampa, que és mentida. Tinguem el cap fred i bastim el projecte. Em sento privilegiat de pertànyer a la generació que finalment, després de tres segles, aconseguirà que aquest país recuperi la sobirania començant pel Principat. I crec que aquest és un projecte de país tan engrescador que per força ha de generar simpaties entre persones que fins ara s'han sentit tan catalanes com espanyoles o fins i tot més espanyoles que catalanes. És molt més engrescador construir un estat nou que no pas aferrar-se a la sacrosanta unitat d'un altre que s'ha mantingut a força de dictadures. Visca la democràcia i visca la ciutadania que se sent mestressa del seu futur polític.

Vinga, a treballar pel país que aviat podrem recollir els fruits.