Llum al final del túnel

Després de gairebé tres segles d'ombra, sembla que estem començant a veure la llum. Encara és un petit raig, una suau claror, però poc a poc va creixent i si caminem junts i amb decisió cap a ella per fi trobarem la sortida.
Aquesta setmana s'han publicat els resultats d'un estudi de la UOC que revela que la majoria social prefereix que les administracions catalanes recaptin tots els impostos i que votaria a favor en un referèndum per la independència. Els dependentistes són minoria i si som capaços d'explicar els beneficis, en tots els nivells, que generaria la independència, ben aviat seran residuals.
Dintre de la xarxa sobiranista es respira més optimisme de l'habitual (res a veure amb la Catalunya Optimista) i com a exemple ús poso un enllaç al bloc de Xavier Mir, concretament a un apunt del qual enganxo un parell de paràgrafs que van en la línia del que he exposat abans:

El proper 9 de juny farà dos mesos que Zapatero va tornar a fer una promesa (li costa molt poc fer-les però mol més complir-les): publicar les balances fiscals abans de dos mesos. La qüestió no és el finançament. Dos mesos més i ens plantem al 9 d'agost, i Solbes ja comença a preparar-nos perquè ens ho prenguem amb calma. Més calma. Sempre més calma. La qüestió no és la sentència del TC, que segurament serà prou interpretativa per evitar una estrebada i una crisi institucional que no convé a l'Estat perquè podria accelerar el procés de secessió. Totes aquestes qüestions acabaran saltant de l'agenda per a o per b, com al seu dia va passar a la història l'aprovació d'un nou Estatut que era l'únic entrebanc abans d'albirar la darrera opció. Efectivament, la qüestió política de fons, la que s'intenta continuar amagant però cada dia es fa més difícil, és la sobirania.
“Qui diu que els somnis no es fan realitat?” M'ha agradat molt llegir això i fins m'he emocionat una mica perquè segurament és simptomàtic del moment històric que estem vivint els qui volem que aquest país tingui un estat propi i que hem vist lluitar els altres per aquest mateix motiu durant generacions. Ja no és un somni. Ara és un projecte. Ho és en el sentit d'herència cultural, i sempre ha estat així; però ara, a més, ho és en el sentit estrictament polític. Alerta de no caure en el parany de frases com “seria molt bonic però com a molt ho veuran els nostres néts”. Hi ha projecte i és l'hora de considerar-lo fredament. Que no ens passi com aquell que s'ha acostumat a estar lligat i quan l'alliberen creu que hi ha trampa, que és mentida. Tinguem el cap fred i bastim el projecte. Em sento privilegiat de pertànyer a la generació que finalment, després de tres segles, aconseguirà que aquest país recuperi la sobirania començant pel Principat. I crec que aquest és un projecte de país tan engrescador que per força ha de generar simpaties entre persones que fins ara s'han sentit tan catalanes com espanyoles o fins i tot més espanyoles que catalanes. És molt més engrescador construir un estat nou que no pas aferrar-se a la sacrosanta unitat d'un altre que s'ha mantingut a força de dictadures. Visca la democràcia i visca la ciutadania que se sent mestressa del seu futur polític.

Vinga, a treballar pel país que aviat podrem recollir els fruits.